Gonzalo Torrente Ballester
Gonzalo Torrente Ballester neix a Ferrol, Galícia, dia 13 de juny de 1910. És un novel·lista, crític, autor dramàtic i periodista. El seu repadrí és un mariner de Campos a qui la seva professió l’havia fet arribar a les terres gallegues. Ja de gran coneix la vila campanera on hi passa setmanes visitant els seus parents Ballester.
De jove estudia el batxillerat a la Corunya i el 1926 ingressa com a alumne lliure a la Universitat de Santiago. Després es trasllada a Oviedo, on estudia Dret, i allà té els seus primers contactes amb les avantguardes literàries. Inicia la seva activitat periodística al diari El Carbayón. El 1928 marxa a Vigo i fa viatges a Madrid, on s'instal·la el 1929 i freqüenta la tertúlia de Valle-Inclán, inicia els estudis de Filosofia i Lletres i comença a treballar al diari La Tierra. El 1935 es llicencia en Història a la Universitat de Santiago. El 1947 torna a Madrid com a professor d'Història Universal a l'Escola de Guerra Naval, càrrec que ocuparà fins al 1962. El 1948 assisteix a conferències de José Ortega y Gasset i inicia la seva activitat com a crític teatral al diari Arriba, feina que continuarà l'any següent a Ràdio Nacional d'Espanya.
Com escriptor són il·lustratius de la seva producció literària el manifest Razón de ser de la dramática futura (1937) i la seva primera novel·la, Javier Mariño (1943). A partir d’aleshores, bastí la seva novel·lística entorn de l’humor, la paradoxa i els elements imaginatius i lúdics: Ifigenia (1949), Don Juan (1963), Off-side (1969), La saga/fuga de J.B. (1972), fita de la novel·la experimental en castellà, La isla de los jacintos cortados (1980), Dafne y ensueños (1983), La rosa de los vientos (1985), Yo no soy yo, evidentemente (1987), Filomeno, a mi pesar (1988, premi Planeta), Crónica del rey pasmado (1990), Las islas extraordinarias (1991), Pepe Ansúrez (1994) i Los años indecisos (1997) en són títols rellevants.
Una excepció molt notable a aquesta tònica general és la trilogia Los gozos y las sombras (1957-62), la seva obra més sociològica que es converteix en una sèrie de Televisió Espanyola. L’any 1975 passa a formar part de la Real Academia Española, el 1982 rep el Premi Príncep d'Astúries de les Lletres conjuntament amb Miguel Delibes i el 1985 és guardonat amb el Premi Cervantes, màxim guardó de les lletres castellanes. És el primer novel·lista espanyol d'aconseguir-lo.
Després de ser nomeant Doctor Honoris Causa per diferents universitats d'arreu del món, el 1988 guanyà el Premi Planeta per la seva obra Filomeno, a mí pesar. El 1991 supervisa el guió cinematogràfic de la seva obra El rey pasmado, escrita pel seu fill Gonzalo Torrente Malvido i Joan Potau. L'èxit de la pel·lícula la farà guanyar vuit Premis Goya.
Com a narrador, Torrente Ballester sobresurt pel plantejament i la resolució profundament irònics de les seves narracions. Aquesta ironia es basa en la percepció del real en el meravellós i del meravellós en el real, per la qual cosa se l'ha considerat com la resposta autòctona espanyola al realisme màgic hispanoamericà. Finalment mor el 27 de gener de 1999 a Salamanca.